Durant els últims anys, el tema de l’ètica ha vingut a ocupar un lloc central en tot el que té a veure amb l’ésser humà. La seva presència òbvia obeeix a la preocupació compartida per diferents sectors i a l’urgent reclam que es fan des de diferents disciplines, davant l’avanç incontenible del mercat, com a únic referent des del que es mesura i avalua tot quan fan o deixen de fer els éssers humans en aquest segle XXI.
Ryszard Kapuscinski, màxim exponent de la crònica internacional en aquesta última meitat del segle XX, amb la seva pràctica d’un periodisme honest amb tints filosòfics, el convertirien en un únic referent per al desgraciadament perdut periodisme actual.
Kapuscinski opinava que és paragògic que se’ns tractés d’imposar la idea de que el desenvolupament digital dels mitjans de comunicació ha aconseguit unir a totes les parts del planeta en la globalització quan, al mateix temps, la temàtica internacional ocupa cada vegada menys espai en aquests mitjans, ocultada per la informació local, pels titulars sensacionalistes, les xafarderies i tota aquella informació mercaderia.
Segons Kapuscinski, els mass-media no reflecteixen la realitat del món, doncs les persones estem cada cop més supeditades a la versió de la historia que ens mostra la televisió i els altres mitjans de comunicació, i un clar exemple d’aquest fet és el tema de la pobresa al món.
Les tecnologies actuals han provocat que es multipliquessin els mass-media, i la principal conseqüència és haver descobert que la informació és una mercaderia, que “el preu de la informació dependrà de la demanda, de l’interès que generi”. Actualment, i a diferència dels temps en que els periodistes tenien principis ètics, la “informació ha deixat de veure’s sotmesa als criteris tradicionals de la verificació, l’autenticitat o l’error”, doncs ara només està sotmesa a les lleis que imperen al mercat.
Al igual que Kapuscinski, opino que en les democràcies actuals, el paper principal en la formació de l’opinió pública el desenvolupen els mitjans de comunicació. La gent només coneix el que els mass-media els ofereix, ignorant per complet qualsevol altra notícia, i segons si els mass-media donin més importància a una notícia o a una altra, així ho farà també el seu públic.
Els mitjans, en general, i la televisió, en particular, serien causants en gran mesura de la fixació d’aquells llocs comuns de concentració de l’atenció, mitjançant el procés de selecció de temes o tematització. Aquest procés de tematització remet a l’efecte de Agenda–Setting: Aquesta modalitat parteix de la constatació del poder que exerceixen els mitjans de comunicació de masses per a influir i determinar el grau d’atenció que el públic atorga a certs temes, els quals queden sotmesos a l’atenció i l’interès comú.
L’ètica és un producte col·lectiu racional, la reflexió del grup o dels seus representants o líders sobre el seu ethos, el que es tradueix en un conjunt objectiu de normes, en un discurs moral, normatiu, en un text: els anomenats codis d’ètica. És per això que alguns pensen que el millor antídot per a contenir els abusos comesos pels periodistes és la promulgació d’aquests codis d’ètica. Sens dubte els codis d’ètica són necessaris i existeixen molts. No obstant, per a avançar en la direcció correcta, abans que res es requereix ventilar els nexes existents entre ètica i coneixement. No hem d’oblidar que un dels aspectes més importants de l’ètica contemporània està íntimament relacionat amb la qualitat de la informació que ha de brindar-se a les audiències. Com a conclusió, afirmo que el codi d’ètica periodística és la primera pauta d’autoregulació sectorial, però la seva aparició només cobra dimensió si se la posa en context amb les altres institucions que protegeixen el dret ciutadà de la informació, fi últim de mitjans i periodistes. Perquè si l’ètica és una aspiració, la seva realització depèn de la concepció professional imperant des dels mitjans, entre els periodistes i per a la societat. El deure del periodista seria buscar la veritat i difondre-la de manera clara, completa, àmplia i oportuna. Tal formulació sembla ingènua i distant de les vivències que els professionals del periodisme experimenten en el dia a dia.
Ignacio Ramonet ens va recordar que som els ciutadans els que “podem exigir dels mitjans més ètica, com podem exigir que simplement diguin la veritat, exigir el respecte d’una deontologia que obligui als periodistes – la majoria d’ells, seriosos i honests – a actuar en funció de la seva consciència i no a actuar en funció dels interessos dels grups, de les empreses o dels superiors que els contracten”. És la societat la última destinatària de la funció del periodista, la que ha d’impulsar que les bones pràctiques incloses en els codis d’ètica sigui l’expectativa mínima per al desenvolupament professional.
NELLY
